El CelobertTretze motius per estimar Neil Young21/06/2024. La carrera de Neil Young és un paradigma d'integritat i tossuderia, i un tractat de com fer sempre el que no toca i sortir-se'n de manera gloriosa. Us regalem un pessic de la seva discografia inabastable. |
El patio de lucesTrece motivos para estimar a Neil Young21/06/2024. La carrera de Neil Young es un paradigma de integridad y terquedad, y un tratado de cómo hacer siempre lo que no toca y salirse de forma gloriosa. Os regalamos un pellizco de su inabarcable discografía. |
|
|
00:00:07 iCat, la ràdio inquieta. Ara, a iCat, el Celobert, amb Lluís Gavaldà. |
00:00:07 iCat, la radio inquieta. Ahora, en iCat, el Patio de luces, con Lluís Gavaldà. |
00:00:25 Bon, bon i molt bon vespre a tothom. Un dia més des d'iCat. Dedicat als iconoclastes, arriba l'hora del celobert. Ja ho sé, que això d'iconoclasta sembla que sigui un insult, però no, no ho és. És una persona, senzillament, que no segueix el ramat ni les tendències naturals. És a dir, seria com el contrari d'un influencer. Un tio que va per lliure i a qui tant li fot si l'entens o no. Si el segueixes, si el cliques, si li fas cas, ell té clar el seu camí i la resta l'hi bufa. O sigui, el que li passa a Neil Young. |
00:00:25 Buenas, buenas y requetebuenas noches a todo el mundo. Un día más desde iCat. Dedicado a los iconoclastas, llega la hora del Patio de luces. Ya sé, que lo de iconoclasta suena a insulto, pero no, no lo es. Es, sencillamente, una persona que no sigue al rebaño, ni las tendencias naturales. Es decir, sería como lo contrario de un influencer. Un tío que va por libre y al que tanto le da si lo entiendes o no, si le sigues, si le clicas, si le haces caso, él tiene claro su camino y lo demás le trae sin cuidado. O sea, lo que le ocurre a Neil Young. |
01 The loner (El Solitario)
|
|
00:04:58 The loner, el solitari. Aquesta cançó que és com una espècie d'autorretrat on el Nil ens fa saber que ell no és de fer equip i pactar les coses. Una cançó que curiosament va iniciar la seva carrera en solitari. I dic curiosament perquè és com l'antítesi del seu so, oi?. Sobreproduïda amb el Jack Nietzsche, ficant capes i capes d'instruments... Però no és el primer cop que el Neil sonava així. Just abans d'iniciar la seva carrera, quan estava amb el Buffalo Springfield, ja va fer una espècie de mini-òpera que es deia Expecting to Fly. |
00:04:58 The loner, el solitario. Esa canción es como una especie de autorretrato, donde Neil nos hace saber que él no es de hacer equipo y pactar las cosas. Una canción que curiosamente inició su carrera en solitario. Y digo curiosamente porque es como la antítesis de su sonido, ¿no? Sobreproducida, con Jack Nietzsche metiendo capas y capas de instrumentos... Pero no es la primera vez que Neil sonaba así. Justo antes de iniciar su carrera, cuando estaba en Buffalo Springfield, ya hizo una especie de miniópera titulada Expecting to Fly. |
02 Expecting to fly (Esperando para volar)
|
|
00:09:13 Expecting to Fly, una altra cançó opulenta dels inicis de Neil Young. Un Neil Young que de seguida va decidir que això de decorar les cançons i afegir-los dos o tres quilos d'efectes especials i de cordes no anava amb ell. El Neil el que volia era cançons crues enregistrades a la primera presa i amb una banda d'acompanyament que fos ben primitiva i que prioritzés la contundència a la versatilitat. O sigui, que van néixer Neil Young i els Crazy Horse. |
00:09:13 Expecting to Fly, otra canción opulenta de los inicios de Neil Young. Un Neil Young que enseguida decidió que eso de decorar las canciones y añadirles dos o tres kilos de efectos especiales y de cuerdas no iba con él. Neil lo que quería era canciones crudas grabadas en la primera toma y con una banda de acompañamiento que fuera muy primitiva y que priorizara la contundencia a la versatilidad. O sea, que nacieron Neil Young y los Crazy Horse. |
03 Everybody knows this is nowhere (Todo el mundo sabe que esto es Ninguna Parte)
|
|
00:12:08 Everybody Knows This Is Nowhere, aquest disc del 69 que podíem calificar com el primer disc realment que sona a Neil Young i que va donar a conèixer a un públic més o menys massiu. Cançons terrenals amb lletres oníriques i una espècie de modernització del country and western a través del rock més contundent. Ep, i de tant en tant, les seves balades. |
00:12:08 Everybody Knows This Is Nowhere, ese disco del 69 que podíamos calificar como el primer disco realmente que suena a Neil Young y que le dio a conocer a un público más o menos masivo. Canciones terrenales con letras oníricas y una especie de modernización del country and western a través del rock más contundente. Ep, y de vez en cuando, sus baladas. |
04 After the gold rush (Después de la fiebre del oro)
|
|
00:16:13 After the Gold Rush, una cançó que havia de ser la banda sonora d'una pel·lícula que no va existir, però que ens va regalar un Neil Young absolutament assentat i a punt d'entrar en un dels supergrups més importants de la història del rock dels 70. En aquest After the Gold Rush hi havia també una cançó que mostrava que, quan li venia de gust, el Neil sabia fer cançons pop amb tonalitats country senzillament impossibles de no estimar. |
00:16:13 After the Gold Rush, una canción que debía ser la banda sonora de una película que no existió pero que nos regaló un Neil Young absolutamente asentado y a punto de entrar en uno de los supergrupos más importantes de la historia del rock de los 70. En este After the Gold Rush había también una canción que mostraba que, cuando le apetecía, Neil sabía hacer canciones pop con tonalidades country sencillamente imposibles de no amar. |
05 Only love can break your heart (Sólo el amor puede partirte el corazón)
|
|
00:19:44 Només l'amor et farà trencar el cor, Neil Young i una altra cançó del After The Gold Rush, que ens mostra ja un Neil ubicat ni més ni menys que amb els Crosby, Stills & Nash, el grup més popular del moment, paradigma del hipisme i la nova manera d'entendre la música arrelada en la tradició folklòrica però sense manies a l'hora de germanar-se amb altres estils musicals. Diguem-ne que Neil Young va anar per lliure fins i tot quan estava dins dels Crosby, Stills, Nash & Young. I ja no ho dic només perquè viatgés pel seu compte, sinó perquè en les seves cançons gairebé no hi havia cap tipus d'input dels seus tres companys. Només hi ha una excepció a aquesta regla. Després de veure una foto a la revista Life, on es veia el cos inert d'un estudiant assassinat a la Universitat de Ohio, Neil Young va reclutar els seus companys de viatge per fer aquesta cançó urgent i reivindicativa. Es deia Ohio. |
00:19:44 Sólo el amor te romperá el corazón, Neil Young y otra canción del After The Gold Rush que nos muestra ya un Neil ubicado nada menos que con los Crosby, Stills & Nash, el grupo más popular del momento, paradigma del hipismo y la nueva manera de entender la música arraigada en la tradición folclórica pero sin reparos a la hora de hermanarse con otros estilos musicales. Digamos que Neil Young fue por libre incluso cuando estaba dentro de los Crosby, Stills, Nash & Young. Y ya no lo digo sólo por que viajara por su cuenta, sino porque en sus canciones apenas había ningún tipo de input de sus tres compañeros. Sólo existe una excepción a esta regla. Tras ver una foto en la revista Life, donde se veía el cuerpo inerte de un estudiante asesinado en la Universidad de Ohio, Neil Young reclutó a sus compañeros de viaje para hacer esta canción urgente y reivindicativa. Se titulaba Ohio. |
06 Ohio
|
|
00:23:41 El Ohio, Teen Soldiers and Nixon's Coming, una peça que des que es va composar a que es va publicar va passar només 15 dies, que seria més o menys el tempo que Neil Young utilitzaria si el deixessin. Cançons fetes a la primera, crues i despullades, però el Neil sempre s'ha distingit per fer el contrari del que la gent espera d'ell. Potser per això és tan heroi i tan jefe. L'any 72 sorprèn a propis i estranys amb un disc polit i primmirat. Una obra que el transformaria en el cantant del moment i amb un single Heart of Gold, que significaria la seva primera arribada a les llistes d'èxit. Ara bé, en aquest disc també hi havia altres peces que reflectien molt millor el seu estat anímic. El guitarrista de Crazy Horse, el Danny Whitten, va morir de sobredosi, així com també un dels backliners més estimats del grup. El resultat va ser una balada en què Neil Young comparava a cada yonki amb un sol que es pon. |
00:23:41 El Ohio, tin soldiers and Nixon's coming, una pieza que desde que se compuso a que se publicó pasaron sólo 15 días, que sería más o menos el 'tempo' que Neil Young utilizaría si le dejaran. Canciones hechas a la primera, crudas y desnudas, pero Neil siempre se ha distinguido por hacer lo contrario de lo que la gente espera de él. Quizá por eso es tan héroe y tan jefe. El año 72 sorprende a propios y extraños con un disco pulido y esmerado. Una obra que le transformaría en el cantante del momento y con un sencillo, Heart of Gold, que significaría su primera llegada a las listas de éxito. Ahora bien, en este disco también existían otras piezas que reflejaban mucho mejor su estado anímico. El guitarrista de Crazy Horse, Danny Whitten, había muerto de sobredosis, así como también uno de los backliners más queridos del grupo. El resultado fue una avalada en la que Neil Young decía que todo yonqui es como un ocaso. |
07 The needle and the damage done (La aguja y el daño causado)
|
|
00:26:43 The Needle and the Damage Done, la delicadesa de Neil Young a l'hora de reflectir el dol davant els estralls de l'heroïna en el seu ambient. El dol, però, va durar més. Va durar tant que Neil va decidir trencar amb aquest disc tan sofisticat i exitós i vomitar la seva frustració en un disc amarat de tequila i absolutament anticomercial. Es deia Tonight's the Night i això és el Mellow My Mind. |
00:26:43 The Needle and The Damage Done, la delicadeza de Neil Young a la hora de reflejar el duelo ante los estragos de la heroína en su entorno. Pero el duelo duró más. Duró tanto que Neil decidió romper con ese disco tan sofisticado y exitoso y vomitar su frustración en un disco empapado de tequila y absolutamente anticomercial. Se llamaba Tonight's the Night y esto es el Mellow My Mind. |
08 Mellow my mind (Serena mi mente)
|
|
00:30:23 Mellow My Mind, una de les cançons d'un dels discos més tenebrosos, crus i honestos de la història de la música rock. Cinc músics absolutament desquiciats, amagant les seves penes en l'alcohol i en la música que els surt del cor. Va, fem una petitíssima pausa, però no patiu que tenim encara més motius perquè estimeu el gran Neil Young. |
00:30:23 Mellow My Mind, una de las canciones de uno de los discos más tenebrosos, crudos y honestos de la historia de la música rock. Cinco músicos absolutamente desquiciados, ahogando sus penas en el alcohol y en la música que les sale del corazón. Va, hagamos una pequeñísima pausa, pero no sufráis que aún tenemos más motivos para que estiméis al gran Neil Young. |
00:30:50 Comunica't. Amplifica't! Mult, mult, multiplica't! Identifica't! iCat, la ràdio inquieta. El celobert, amb Lluís Gavaldà. Música amb història, per a gent amb geografia. |
00:30:50 ¡Comunícate! ¡Amplifícate! Mul, mul, ¡multiplícate! ¡Identifícate! iCat, la radio inquieta. El patio de luces, con Lluís Gavaldà. Música con historia para gente con geografia. |
00:31:25 Geografia, història i Neil Young, el protagonista d'aquest monogràfic d'avui. Un d'aquests artistes riu que tenen una discografia absolutament inabastable i que potser per això nosaltres hem volgut resumir-la de manera impossible amb 13 cançons perquè t'enamoris d'ell i et dediquis a dinsar-te en el seu cançoner. De cançons inèdites que no estan en cap disc, en Neil en té moltíssimes. Però a mi la que més m'emociona de totes és aquesta peça que només surt en el Triple Decade i que està inspirada ni més ni menys que en Richard Nixon i una imatge que Neil Young va veure quan visitava la seva filla malalta a l'hospital i li queien les llàgrimes. Això es diu Campaigner. |
00:31:25 Geografía, historia y Neil Young, el protagonista de este monográfico de hoy. Uno de estos artistas río que tienen una discografía absolutamente inabarcable y que quizá por eso nosotros hemos querido resumirla de forma imposible en 13 canciones para que te enamores de él y te dediques a adentrarte en su cancionero. Canciones inéditas que no están en ningún disco, Neil tiene muchísimas. Pero a mí la que más me emociona de todas es esa pieza que sólo sale en el triple Decade y que está inspirada nada menos que en Richard Nixon y una imagen que Neil Young vio cuando visitaba a su hija enferma en el hospital y en la que le caían las lágrimas. Se titula Campaigner. |
09 Campaigner (El partidario)
|
|
00:35:40 Even Richard Nixon has got soul. Fins i tot la gent més truculenta també tenen la seva ànima, cosa que no estava gaire de moda en aquella època, tot i que en Neal sempre ha decidit ficar-se en tots els embolics possibles. Southerman, Alabama, enfrontant-se amb el racisme del sud dels Estats Units, fent un disc contra George Bush monogràfic, o filtrejar amb el techno o el rockabilly per desesperació de les seves discogràfiques. Ep, i quan menys t'ho esperes, et regala un Like a Hurricane. |
00:35:40 Even Richard Nixon has vaso soul. Incluso la gente más truculenta también tienen su alma, algo que no estaba demasiado de moda en aquella época, aunque Neil siempre ha decidido meterse en todos los líos posibles. Southerman, Alabama, enfrentándose con el racismo del sur de Estados Unidos, haciendo un disco monográfico contra George Bush, o filtrear con el techno o el rockabilly para desesperación de sus discográficas. Ep, y cuando menos te lo esperas, te regala un Like a Hurricane. |
10 Like a hurricane (Cual huracán)
|
|
00:44:28 Like a Hurricane, una de les grans cançons de Neil Young, en un celobert que us vol encomanar les ganes de descobrir l'obra gigantesca d'aquest geni canadenc. Just quan s'acabava la dècada dels 70, el moviment del punk va trencar amb la indulgència d'una escena musical que es mirava massa al malic. Només va haver un dels vells hippies que va saber adaptar-se a aquesta aposta pel soroll i l'energia, i aquest va ser Neil Young, amb el seu Rust Never Sleeps. |
00:44:28 Like a Hurricane, una de las grandes canciones de Neil Young, en un patio de luces que quiere infundiros las ganas de descubrir la gigantesca obra de este genio canadiense. Justo cuando terminaba la década de los 70, el movimiento del punk rompió con la indulgencia de una escena musical que se miraba demasiado el ombligo. Sólo hubo uno de aquellos viejos jipis que supo adaptarse a esta apuesta por el ruido y la energía, y éste fue Neil Young con su Rust Never Sleeps. |
11 Hey hey, my my (Eh, eh. Vaya, vaya [Pasas a negro])
|
|
00:49:59 Un cop de puny damunt la taula d'un Neil Young incapaç de parar quiet i reinventar-se en cada disc. A partir d'aquest disc, diguem-ne que la discografia del Neil comença a ser una miqueta desigual, però sempre sorprenent i desafiant. A en Neil li agrada molt portar la contrària i fer el que no s'espera d'ell. Per això, potser, l'any 92 va decidir revisitar ni més ni menys que el disc Harvest Amb una clau més tardorenca i melangiosa. El resultat va ser el Harvest Moon. |
00:49:59 Un puñetazo sobre la mesa de un Neil Young incapaz de parar quieto y reinventarse en cada disco. A partir de este disco, digamos que la discografía de Neil empieza a ser un tanto desigual, pero siempre sorprendente y desafiante. A Neil le gusta mucho llevar la contraria y hacer lo que no se espera de él. Por eso, quizá, en el año 92 decidió revisitar nada menos que el disco Harvest con una clave más otoñal y melancólica. El resultado fue el Harvest Moon. |
12 Harvest moon (Última luna de verano)
|
|
00:55:29 I Harvest Moon, la cançó que dona títol a aquest disc del 1992, que ens porta ja malauradament al final del programa, però que el volem acabar amb una altra d'aquestes obres intransigents i arriscades que caracteritzen aquest artista. Del disc Le Noise, aquest sign of love, fa que ens acomiadem per avui d'un dels grans artistes de la història del rock. Albert Cots, control i muntatge, Núria Serrano, documentació, i Lluís Gavaldà us diuen salut i fins la propera. Adéu. |
00:55:29 Y Harvest Moon, la canción que da título a este disco de 1992, nos lleva desgraciadamente al final del programa, pero lo queremos acabar con otra de esas obras intransigentes y arriesgadas que caracterizan a este artista. Del disco Le Noise, con este Sign of Love nos despedimos hoy de uno de los grandes artistas de la historia del rock. Albert Cots, control y montaje, Núria Serrano, documentación, y Lluís Gavaldà os dicen ¡salud y hasta la próxima! ¡Adiós! |
13 Sign of love (Señal de amor)
|
#nynoticias
16 mayo, 2025
El Celobert: Tretze motius per estimar Neil Young
13 mayo, 2025
24 abril, 2025
23 abril, 2025
Oceanside Countryside (marzo, 2025)
Oceanside Countryside |
![]() |
Desde NYA
Suscribirse a:
Entradas (Atom)